Cursa Poble Sec 2017

  

Informació general

Organitzador:

C.A. RUNNING (Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.)

Cursa:

XXI Cursa Popular del Poble Sec 2017

Data i hora:

Diumenge 16 de juliol de 2017

9h: curses infantils

9:30h: cursa open

Distància:

5.000 m

Lloc de sortida i arribada:

Plaça del Sortidor del Poble Sec

Recollida de xip i pitrall:

El mateix dia de la cursa, a partir de les 7:30h, al Centre Cívic del Sortidor


Inscripcions

Inscripcions TANCADES a championchip.cat. Cursa Open: 10 euros. Curses infantils: gratuïtes.

Formulari Cursa Open

Formulari Curses infantils 

 

Cursa solidària

Amb les vostres inscripcions solidàries hem recaptat 178€ per la ONG BONA VOLUNTAT EN ACCIÓ.

 

 


Recorregut

El recorregut, de 5.000 m, consisteix en dues voltes a un circuit, íntegrament d'asfalt, pels carrers del Poble Sec.


Serveis i obsequis

A tots els participants de la cursa Open se’ls hi lliurarà una bossa del corredor amb obsequis.

Hi haurà els següents serveis: assistència sanitària, avituallament, guarda-roba i WC. No hi haurà servei de dutxes.


Galeria de fotos 2017

Gràcies a Josep Maria Queralt, José Miguel García i Carlos Sánchez per les fotos. Les podeu veure de l'album Picassa següent:

https://photos.app.goo.gl/3GgZopraaVqsJShs2

https://photos.google.com/share/AF1QipPalZWrVAyTUT1rHm_UciNDv2BELY1_m68vvWH6qQUpjLLLy5aP2Jf9tq898nW__g?key=aFh0VHdqRnJydUNzRjBPWFpZanhaVGFJM3NvN0xR

 


 

Reglament 2017

1.- El Club Atlètic Running organitza la XXI Cursa Popular del Poble Sec de Barcelona de 5km amb sortida i arribada a la Plaça del Sortidor, el diumenge 16 de juliol del 2017.

2.- La inscripció a la XXI Cursa Popular del Poble Sec i es farà únicament a través de Internet a www.carunning.net i www.championchip.cat, amb un preu de 10 euros (12 euros qui no tingui xip groc en propietat), fins el dijous 14 de juliol o en arribar als 400 inscrits. El mateix dia de la cursa, si queden pitralls lliures, es faran inscripcions a un preu de 15 euros.

3.- La inscripció a la cursa infantil és gratuita i es podrà realitzar únicament a través de Internet a www.carunning.net i www.championchip.cat fins el dijous 13 de juliol. 

4.- L’Organització es reserva el dret a ampliar el període i el número d’inscripcions a la cursa, per a qualsevol dels col·lectius participants, si així ho considera oportú. El mateix dia de la cursa no s'admetrà cap inscripció.

5.- Lliurament de dorsals de la Cursa Infantil i de la Cursa Popular: diumenge 16 de juliol de 7.30h a 9.00h al Centre Cívic del Sortidor.

6.- La cursa popular és oberta a tothom i el fet d’inscriure’s o participar a la prova representa la total acceptació i respecte a aquest reglament. La seva interpretació i tot allò que no queda expressament regulat, serà decidit per Junta Directiva.

7.- Hi hauran dues curses organitzades: a) Curses infantils, distàncies segons edat i categories. b) Cursa Open, de 5 km de distància pels carrers del barri del Poble Sec.

8.- Les curses es realitzaran dins els horaris següents: a) Curses infantils, a partir de les 9h. b) Cursa Open, a les 9:30h (temps màxim de 45 minuts per completar recorregut).

9.- A tots els participants de la cursa Open se’ls hi lliurarà una bossa del corredor amb obsequis.

10.- Es obligatori dur el dorsal ben visible a la part davantera de la samarreta. La manipulació d’aquest es motiu de desqualificació. Els atletes sense dorsal, no podran ni sortir, ni entrar a meta. Personal de la organització s’encarregaran d’aplicar aquesta normativa.

11.- L'organització demanarà DNI o similar per comprovar la identitat i edat de l’atleta al recollir el dorsal.

12.- Hi hauran els següents serveis: assistència sanitària, avituallament, guarda-roba i WC. No hi haurà servei de dutxes.

13.- La participació a l’esdeveniment està sota la responsabilitat i propi risc dels participants. Els participants en el moment de la seva inscripció, manifesten trobar-se físicament aptes per a l’esdeveniment. La organització declina tota responsabilitat dels danys dels participants puguin ocasionar durant la prova, ocasionar-se ells mateixos o derivar de ells a tercers.

14.- Tot participant a de donar el seu consentiment per a que el Club Atlètic Running, per sí mateix o per terceres entitats, faci us de les imatges de la prova per a la seva promoció, així com el tractament informàtic amb finalitat exclusivament esportiva, promocional o comercial de les seves dades personals. D’acord amb el que estableix la Llei Orgànica 15/1999 del 13 de desembre de la protecció de dades personals, el participant podrà exercir el seu dret a aquest fitxers amb l’objectiu de rectificar o cancel.lar de formar parcial o total el seu contingut. Per exercir aquest dret, haurà de sol.licitar-ho per escrit al domicili social del Club Atlètic Running (c/ Elkano, 24. 08004 Barcelona).

15.- L’Organització es reserva el dret a ampliar el període d’inscripció a la cursa, per a qualsevol dels col.lectius participants, si així ho considera oportú.

16.- Els premis, no acumulables, es lliuraran d'acord amb el que s'estableix a continuació: a) Cursa infantil: medalla al primer i primera de cada categoria; obsequi per a tots els participants. b) Cursa Open: trofeu als tres primers classificats absoluts, i al primer de cada categoria, homes i dones.

17.- Les categories es regiran per l’any de naixement d’acord amb el quadre següent: a) Curses infantils: Pre-Benjamí: nascuts a partir de 2014 (200 metres, 9:00h). Benjamí: nascuts entre 2011 a 2013 (200 metres, 9:02h). Aleví: nascuts entre 2008 a 2010 (200 metres, 9:05h).  Infantil: nascuts entre 2005 a 2007 (1000 metres, 9:10h). Cadet: nascuts de 2002 a 2004 (1000 metres, 9:20h). b) Cursa Open: Categoria A (junior): nascuts després del 1997. Categoria B (sènior): nascuts de 1978 a 1996. Categoria C  (veterans 1): nascuts de 1968 a 1977. Categoria D (veterans 2): nascuts de 1958 a 1967. Categoria E (vetarans 3) : nascuts abans de 1958.


Patrocinadors


Col·laboradors

                     


Fisonomia de la Cursa del Poble Sec 2017

Gràcies al nostre amic Miquel Pucurull per fer-nos arribar aquest magnífic escrit.

 

En el mes de juliol no hi ha gaires curses, però a Barcelona ciutat n’hi ha una que els aficionats a córrer no ens la perdem mai: la del Poble-sec que organitzen els amics del Club Atlètic Running. Enguany és el diumenge 17. És de 5 quilòmetres -una distància no gaire usual- i té un recorregut –diferent per cert al d’altres anys; bastant suau i de dues voltes idèntiques- força interessant.
 
Interessant només començar: ho farem a la Plaça del Sortidor, un lloc amb història. Com en tot el barri, perquè el Poble-sec en té molta. Altra cosa serà si un servidor sabrà plasmar-la en aquest escrit -després d’esbrinar aquí i allà què és el que hi ha o hi ha hagut pels carrers per on passarem- però en aquest barri de Barcelona, i tot i que únicament fa uns cent cinquanta anys que existeix com a tal, d’història en té un munt.
 
Podríem dir que la plaça és el cor del Poble-sec, un barri que va ser el primer eixample de Barcelona. Extramurs, va ser una àrea anterior a l’Eixample d’en Cerdà i li deien “L’eixample de Santa Madrona”. Tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Un, diguem-ho clar, s’hi troba bé en aquest barri mestís, habitat per gent treballadora d’aquí i de fora. Molts catalans, però també molts aragonesos abans, i molts pakistanesos ara (després del Raval, el Poblesec és el barri amb més immigració de la ciutat), fan del lloc on correrem aquesta cursa, un espai singular.
 
Deia que la Plaça del Sortidor és l’ànima del barri. Hi ha sempre avis fent petar la xerrada a l’ombra del arbres, i nens i nenes de l’escola de les franciscanes (les monges del Sortidor) que hi juguen. També hi ha un dels restaurants més típics i antics de la zona, El Sortidor. L’edifici data de 1870, i ja era una taverna el 1901. Bar Genius es va dir durant un temps, però era més conegut com Can Jesús, que era el nom de l’amo. El local, que va servir per filmar algunes escenes de la sèrie de TV3, “Porca Misèria”, ha conservat l’essència que tenia de bon principi. A qui el vulgui escoltar, el propietari actual diu que "Molts restaurants moderns de Barcelona semblen botigues de sabates". I té raó. No és el cas, d’aquest que, segons diu un veí: "està encara com quan hi anava Joan Manel Serrat a comprar gel".
 
Més coses de la plaça...i no acabaríem! En el Centre Cívic, que està a la plaça, hi té la seu el Club d’Escacs Comtal, un dels més antics i llorejats clubs d’escacs de Barcelona i d’Espanya. Fundat l’any 1925, ha anat amunt i avall de la ciutat ocupant diferents pisos i llocs -en un d’ells el nen prodigi, Arturo Pomar, va jugar unes simultànies a l’edat de 12 anys- fins anar a parar al Centre del “Surti” (nom popular que els veïns li donen a la plaça).
 
Diguem que el nom de la plaça prové del fet que a les primeries del segle passat hi havia un sortidor al bell mig, coronat amb l’estàtua de la deessa Ceres, que va ser traslladada a la plaça Sant Jordi de Montjuïc, (aquella que tothom confon amb el sant quan es puja cap a l’Estadi). Ara, a la Plaça del Sortidor no hi ha cap sortidor; hi ha una rèplica de la font de Canaletes. Anirà bé, abans de sortir, beure una mica d’aigua.
 
En sortir de la plaça agafarem el carrer de Blasco de Garay, el nom d’un senyor de Toledo del segle XVI aficionat a la mecànica, que ningú s’explica la raó d’haver-lo honorat amb un carrer tan bonic del barri, per fer-ne uns pocs metres, fins el d’Elkano que l’enfilarem a la dreta. En aquest començament de la cursa estarem a la part més fina del Poble-sec –no es pot oblidar que aquesta zona és coneguda com el primer eixample de Barcelona-, on els pisos, segons sembla, han estat sempre els més cars del barri.
 
Pel carrer d’Elkano, el navegant basc que va ser el primer que va donar la volta al món en un vaixell el 1522, travessarem els de Margarit i de Tapioles, el carrer on hi ha la Parroquia de Santa Madrona, a la nostra esquerra, l’església més important del barri. Si girem el cap veurem el campanar. Un apunt: tot i que no es gaire sabut -crec jo-, Santa Madrona és també patrona de Barcelona, juntament amb la Mercè i Santa Eulàlia. Sembla ser que va morir martiritzada l’any 300, i es diu que un dia del segle X, quan duien el seu cos al rei de França per veure si el curava d’una malaltia, el vaixell que el transportava va fer escala a Barcelona, i aquí es va quedar. Una llegenda diu que cada vegada que volien embarcar de nou el cos al vaixell es reprenia un enorme temporal, per la qual cosa van interpretar que, donat que, pel que es deia, la santa havia nascut a Barcelona, la seva tossuderia celestial indicava que no es volia moure de la ciutat barcelonina. La van fer patrona de la ciutat i l’advocaven per a que plogués. Però, infidels que som els humans, el seu patronatge va ser substituït pel de Santa Eulàlia que, segons deien, ho aconseguia més sovint. I desmemoriats que som, a la pobreSanta Madrona se la va anar oblidant. Les seves relíquies van rodar per la ciutat d’un lloc a un altre fins anar a parar, primer a la Parròquia de Lurdes , i després a aquesta del carrer Tapioles.
 
Continuant pel carrer d’Elkano passarem per davant del local de l’Ajuntament que alberga entitats del barri, una d’elles la seu del Club Atlètic Running que ja em dit que són els que  organitzen la cursa que estem corrent, una associació molt activa en el món del córrer, que es va fundar fa més de vint anys. Activa i compromesa, perquè és una de les entitats esportives que es van adherir a la manifestació del dia 10 de juliol del 2010 per mostrar rebuig a la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.
 
El carrer d’Elkano el deixarem tot seguit, quan arribem al de Salvà (un metge que va crear la primera estació meteorològica de Catalunya), per baixar-lo fins al Paral•lel. A la dreta, veurem un bonic edifici d’obra vista que fou una prestigiosa impremta, la Talleres Gráficos M y R Gilabert, especialitzada en calendaris de sobretaula, els famosos Tacos Myrga. Ara hi venen ordinadors.
 
 
Taco Myrga il·lustrat. Any 1967
 
En arribar al Paral·lel girarem a la dreta per agafar el carrer de Vila i Vilà, passant per davant d’El Molino, el local que fou el més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Tant ho va ser que, després d’haver estat tancat molt temps, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha restaurat de dalt a baix –veurem perfectament la seva façana al passar- i remodelat totalment el seu interior, l’han engegat de nou no fa gaire.
 
El Molino va ser testimoni d’un temps. Ho va explicar molt bé el crític d’artSebastià Gasch quan deia que "...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet".
 
Inaugurada el 1908, la sala es va especialitzar en espectacles de music-hall una mica transgressors, fins i tot durant els primers anys de després de la guerra. La Bella Dorita va estar la seva vedette més famosa. No tant per la seva bellesa, que també, sinó per la manera en que era capaç de traspassar els límits de la moral permesa en els primers trenta anys de la dictadura, on tot era censurat. Fins i tot el nom del local, que va passar a anomenar-se El Molino quan es deiaEl Petit Moulin Rouge, per dues coses: no estaven permesos rètols en llengües estrangeres (en català encara menys) i la paraula “Rouge” (vermell, roig o rojo) gairebé no podia ni ser pronunciada.
 
Una curiositat: si, com es sabut, els gegants de qualsevol lloc són una al•legoria i expressen l'esperit popular de l'indret, els del Poble-sec no poden ser més expressius i característics. Durant molts anys van ser tres xemeneies. Ara, i des de l'any 2001, són la Rosa i l'Armand. Ella és una vedette del Paral•lel que ensenya la cuixa, i ell és un elegant client de cabaret que li duu un ram de flors i un regal.
 
 
La Rosa i l'Armand, els gegants del Poble-sec
 
 



















 
Passat El Molino deixarem el Paral•lel per seguir per Vila i Vilà, el més ample dels carrers pels quals estem passant. En fer-ho, embalats com anirem, potser no veurem, a la nostra dreta, un Abeurador de pedra. És un vestigi de finals del XIX que s’ha conservat en el lloc on hi havia una fonda (ara hi ha el restaurant El Abrevadero) que servia per a que hi beguessin aigua els cavalls dels clients que paraven al local.
 
Més enllà, en creuar el carrer Nou de la Rambla, veurem a la nostra esquerra -si la velocitat que durem en aquest moment ens ho permet- un altre vestigi de la primera meitat del segle passat: la Sala Apolo. Pertany al que fou les Atracciones Apolo, un lloc on, a manca de parcs temàtics, el personal es divertia pujant a les furgonetes de La Gruta Màgica que els transportava a les calderes de Pere Botero; o entraven a La Casa de la Risa, un laberint de miralls que aprimaven o engreixaven a voluntat; o s’enclastaven amb el de davant en El Autochoque; ...atraccions més “emocionants” que els Caballitos que hi havia a la terrassa per als nens, a la dreta de la qual es podia patinar en una pista que també servia de camp de bàsquet de l’Hispamer, una de les primeres de Barcelona que va tenir taulers de vidre. Aquest cronista amateur (basquetbolista amateur també) ho pot confirmar perquè hi va jugar fa més de cinquanta anys.
 
Les Atracciones Apolo van servir també per filmar escenes de pel•lícules. Una de les quals, “Apartado de Correos 1.001”, va tenir molt èxit als anys cinquanta, on el “dolent” era perseguit i enxampat dintre de La Casa Encantada. Les atraccions van entrar en decadència en els anys setanta. Van ser derruïdes per fer-hi un hotel, excepte on s’hi feia ball de saló, que s’ha mantingut amb el nom de discoteca Sala Apolo, a molt pocs metres d'on passarem.
 
Una observació: al carrer de Vila i Vilà hi ha qui li diu Vilà i Vilà, amb accent a les dues as perquè costa dir-ho bé. Però són dos cognoms: el primer -que correspon al d’una rica família propietària de terrenys del Poble-sec- no duu accent; el segon -que també era el d’un acabalat propietari- sí.
 
Per Vila i Vilà passarem a tocar el parc de Les Tres Xemeneies a la nostra esquerra, el lloc on hi va haver la companyia de la llum. Fins a finals del XIX, el Poble-sec era un espai rural, amb horts, camps, fonts i alguna ermita. L’indret on estarem ara s’anomenava Les Hortes de Sant Bertran, la qual cosa vol dir que era terra de cultiu. Res a veure amb el que amb el temps va ser on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera i més tard l’empresa que subministrava llum a Barcelona. No ho veurem perquè ens ho impedirà la façana d'un  poliesportiu , però a banda de de Les Tres Xemeneies -una de les icones de la ciutat- a dins del parc hi ha algun element que recorda que aquí hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca (l’accionista principal era del Canadà), que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica provinent de les aigües de l’Ebre a la ciutat. Per exemple, una dinamo enorme i una mena de vàlvules gegants que a mode d’escultures volen recordar-ho, i una cadira gegant en un costat, com a mostra d’art actual, que no sé que hi pinta, però es curiosa de mirar
 
I el rètol d'una placa, misteriosament desapareguda i recuperada no fa gaire, que recorda que l’any 1919 va haver una famosa vaga que es va anomenar “de la Canadenca”. El gener de 1919, les queixes de 8 treballadors de la indústria, que reclamaven menys hores de treball i un salari digne, els va significar el seu acomiadament i el d’altres més que s’hi van solidaritzar. L’afer va desembocar en un ampli moviment vaguístic que es va estendre per tot Barcelona. Més de 3.000 treballadors van ser detinguts; va intervenir l’exercit...Però a l’abril d’aquell any, el govern espanyol va haver d'establir la jornada de treball de 8 hores. (No sense represàlies perquè un líder sindical va morir a trets de la guàrdia civil). Tothom va estar d’acord en que l’origen d’aquesta victòria laboral va ser la vaga de la Canadenca. Deixeu-me posar una mica transcendent: resulta emocionant que estiguem trepitjant un terreny on es va forjar un avenç tan important per al moviment obrer, i en definitiva per a la societat, com és la jornada de 8 hores.
 
 
La Canadenca ocupava l'espai del parc de les tres xemeneies
 
Una curiositat: Les Hortes de Sant Bertran, que ja hem quedat que era com s’anomenava inicialment l’indret,  tenien aigua a dojo. I el barri que es va anar formant el segle XVIII entre Montjuïc i aquest horts també. Bona prova són les fonts que hi havia, algunes de les quals han donat nom a carrers. Tot i així, se li va dir Poble Sec molt aviat, ningú sap ben bé per què. Hi ha qui diu que va ser degut a l’aigua que consumien les fabriques i tallers que s’hi van instal•lar, que van deixar eixugada la zona, però no es pot confirmar.
 
Per Vila i Vilà anirem creuant el que fou el terreny de Les Hortes de Sant Bertran, un espai que té una llegenda: en el segle XVII, aquí mateix, un dissabte de 1640, va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I la llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.
 
Deixarem Vila i Vilà, un carrer absolutament pla, i anirem a buscar el de Puig i Xoriguer, un capellà del segle XVIII. A l’esquerra de la cruïlla hi veurem l’Hospital de Sant Pere Claver, una institució al barri, i girarem a la dreta fins al Passeig de Montjuïc, amb lleugera pujadeta. Pel passeig enllaçarem tot seguit amb el carrer de Piquer -un compositor de música popular del XIX- del qual en farem uns cinc-cents metres fins el carrer d’En Fontrodona . (Curiosament, el nom no és el d’una font, de les moltes que hi havia a la falda de la muntanya de Montjuïc, sinó el cognom d’en Joaquim Fontrodona, un notari que s’encarregava de donar fe dels testaments d’alguns propietaris dels terrenys del barri). El pujarem -déu ni do la pujada- fins al cap de munt, fent un petit bucle en trobar-nos els carrers de Blesa i Blai, els més concorreguts del Poblesec exceptuant el Paral•lel, una mena de rambla en petit, farcida de bars per fer un àpat desenfadat o prendre una copa (no és estrany: per a mi, el Poble-sec és el lloc on hi ha més bars i restaurants per metre quadrat de la ciutat), i d’antics establiments que li donen al carrer una entitat especial. Sí, a més a mes, està tancat al transit com està -no únicament avui per a la cursa, sinó sempre-, la joia és absoluta.
 
Parlant de fonts, el barri del Poble-sec, i malgrat el seu nom, va ser una zona on hi va haver un munt de fonts: la Font Honrada, la Font Trobada, la Font del Gat, la Satàlia, la Conna, els Tres Pins, les Pessetes, la Walkíria, la Magnèsia... Per a molts, no únicament per als veïns, es van convertir en llocs d’esbarjo durant el segle XIX i primeries del XX. Van agafar molt bona fama, i la gent hi anava a fer “fontades”, que era com anomenaven a les trobades al voltant d’una font, on es menjava, es bevia...i es lligava (en aquella època es deia “es galantejava”). Clar que per lligar, res millor que els balls que es feien als merenderos -la majoria també al costat d’una font- amenitzats per algun grup de músics ambulants o per un piano de maneta que movia el fill de l’encarregat.
Ball al merendero Els Tres Pins del Poble-sec a finals del segle XIX
 
 
I parlant de bars dels carrers de Blesa i Blai, passarem molt a prop d’un d’emblemàtic al fer el bucle, la Gran Bodega Saltó, la façana del qual té un rètol filosòfic: “Solo se vive una vez”. Ja està dit tot. És un antic celler que encara ven vi a granel, i la seva clientela és una barreja d’artistes, escriptors, músics i gent del barri, que mentre fan el vermut amb anxoves tracten d’esbrinar -els parroquians tenen aquesta habitud- quina és l’errada ortogràfica que hi ha escrita a la barra. Aquest local, el freqüentava un personatge popular i molt estimat per tothom al Poble-sec, el Tito Juan, també conegut com El último mohicano de Montjuïc. Es dedicava a la compravenda de ferralla però la seva gran il•lusió era la de torejar, una cosa que no va poder realitzar mai. A banda de ser un lluitador per les llibertats, tenia aficions artístiques; s’apuntava a qualsevol cosa i col•laborava sovint amb els artistes de la Gran Bodega Saltó. Quan va morir, no fa gaire, els seus amics van posar una fotografia seva a la barra del local, vestit de torero.
 
A dalt de tot del carrer d’En Fontrodona trobarem el de Magalhäes i l’agafarem girant a la dreta. El gir el farem a tocar, a l’esquerra, a quatre passes, del Refugi 307, un dels prop de 1.700 refugis que es van construir a Barcelona durant la guerra per poder guarir els ciutadans. De fet, el Poble-sec, per la seva proximitat amb el port, va ser un lloc molt afectat pels bombardeigs dels italians i alemanys (la primera vegada a la història universal que era bombardejada una població civil en una guerra), i aquest refugi, que tenia una capacitat per a 2.000 persones va ser cabdal. Tot i que no es va arribar a concloure, al final de la guerra els veïns havien excavat uns 200 metres de túnels a pic i pala. Ara es pot visitar. El visitarem, no avui, però el visitarem.
 
Enfilarem el carrer Magalhäes (el navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes) cap a la dreta, per fer-ne un bon tros en terreny pla, que ja tocava, i una mica més enllà creuarem el carrer de Salvà i el del Poeta Cabanyes, a tocar de la casa on va néixer Joan Manuel Serrat. A propòsit, ve a tomb la cançó que va compondre sobre el seu carrer:
 
El meu carrer
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.

Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa.
 
El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a abeurar
infants i gats,
coloms i gossos.
 
És un racó on mai no entra el sol,
un carrer qualsevol.
 
El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llancin pedrades.
Hi ha una pensió
i tres forns de pa,
i un bar
a cada cantonada.
 
El meu carrer
és gent d'arreu
que penca i beu,
que sua i menja,
i es lleven amb
el primer sol,
i van al futbol
cada diumenge,
o a fer esparral al volantí,
o a fer un dòmino amb vi.
 
El meu carrer
és un infant
que va berenant
pa amb oil i sucre,
i juga a daus
i a 'cavall fort',
mig bo, mig bord
escolà i cuca.
 
El meu carrer
del barri baix
viu al calaix
de les baldufes,
amb patacons,
i l'album 'Nestlè'
i ells trossos
d'una vella estufa.
I a poc a poc se'm fa malbé
el meu carrer.
 
Un apunt: A banda d’en Joan Manuel Serrat, al barri del Poble-sec on estem corrent hi han nascut bastants famosos: el cantautor Jaume Sisa; l’actriu Julieta Serrano; en Joan Gràcia del Tricicle; el que fou un gran cantant d’opera Manuel Ausensi; alguns membres d’Els Mustang; alguns de l’orquestra La Salseta del Poble sec... Però no únicament hi ha nascut membres de la faràndula: l’ex jugador del Barça, Ferran Olivella; el novel•lista Francisco González Ledesma i l’heroïna de la Guerra del Francès, Agustina de Aragón, també van néixer al barri.
 
Seguint pel carrer de Magalhäes creuarem el de Tapioles i el de Margarit. A la cantonada d’aquest hi ha un restaurant molt popular, La Tomaquera, on fan uns cargols a la llauna que hi ha qui diu que són els millors de la ciutat. És també molt peculiar: no es pot demanar taula perquè no tenen telèfon; s'hi ha d'anar... i si tens sort dines; també s’hi ha d'anar amb el quartos en metàl·lic perquè això de les targetes no saben el què és; i a la paret hi han uns rètols que adverteixen que "El restaurant no està orientat al client...sinó a la satisfacció del Manel", que és l'amo.
  
Un apunt: al cap de munt del carrer Margarit  -nom d’un heroi català durant la Guerra dels Segadors- hi ha el camp de futbol de la U.E. Poble Sec, un club que es va fundar fa més de 80 anys. El terreny de joc és un lloc que havia estat una pedrera. (A Montjuïc n'hi havia varies; de fet, la majoria d’edificis de l’Eixample estan construïts amb pedres extretes de la muntanya per on estem). Una curiositat: la U.E. Poble Sec, un club modest de primera catalana, no fa gaires anys es va permetre el luxe de fitxar Raducanu, un ex jugador internacional de l’Espanyol. I és que el que no passi al Poble-sec no passa enlloc...
 
U.E. Poble Sec. Campió de la Copa General Moscardó. Any 1958
 
I tot seguit ens trobarem la Plaça del Sortidor, el punt de la sortida, i haurem fet la meitat de la cursa (km 2,5). Tornarem a fer el mateix circuit en una segona volta, i en trobar altre cop aquest punt, que serà la meta (Km 5), estarem contents d’haver arribat al final d’una cursa tan carismàtica...i alguns molt feliços per haver fet marca en una distància tan poc habitual.

Galeria d'imatges

Equipacions de competició i catàleg

Contacta amb nosaltres!

Club Atlètic Running

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.

NIF: G58056904

Seu social

c/ Elkano, 24. 08004 Barcelona

Pista Les Tres Xemeneies

c/ Vila i Vilà, 34. 08004 Barcelona